El Cercle d’Estudis Sobiranistes, promogut, entre altres personalitats properes a l’independentisme, pel jutge Alfons López Tena, ha fet públic un informe coordinat per la professora de Teoria Econòmica, Elisenda Paluzie, sobre la inversió regionalitzada a l’estat espanyol en els darrers exercicis pressupostaris.
L’informe del Cercle, per la claredat de les xifres exposades i per la identitat, gens sospitosa, dels seus autors, deixa en evidència un cop més, la falsedat de les consignes que tant el PSC i IC, com, malauradament, ER no es cansen de repetir a tort i a dret per intentar compensar electoralment el desastre actual de les infraestructures catalanes.
L’informe deixa clares dues coses:
Primer: Va ser durant els governs del PP, amb CIU a la Generalitat, quan la inversió estatal, percentualment, va ser més alta a Catalunya.
Segon: La dada anterior no té res que veure amb el fet que la inversió ha Catalunya ha estat històrica i sistemàticament deficitària, amb independència del partit que hagi governat a Madrid.
Sempre hem pensat que el PSOE i el PP, són, per damunt de tot, partits espanyols, defensors dels interessos espanyols i, per tant, amb el denominador comú d'actuar sempre en contra dels interessos de Catalunya. I, quan això sembla que no és així es deu, exclusivament, a que, sovint, a un i a l'altre els cal el vot espanyolista establert aquí, per poder seguir governant allà.
I no dubtem gens que si alguna vegada els espanyols de dreta i els espanyols d'esquerra veuen perillar seriosament la integritat territorial d'allò que ells consideren Espanya, no dubtaran ni per un moment en fer un front comú per tal de neutralitzar el perill. És, precisament, aquest concepte de país, per sobre de ideologies, el què els diferencia de nosaltres. És aquest concepte de país, diferent del nostre el què ha comportat que ells hagin guanyat sempre. I que nosaltres sempre hagem perdut. A Catalunya, malauradament, hem prioritzat sempre altres debats per sobre del què hauria estat l'essencial: el debat i la defensa identitàries.
Així, el PSOE i el PP no són més que dues cares de la mateixa moneda: l'espanyolisme. Una moneda amb curs legal durant el segle XIX, durant la segona República, durant el franquisme i, també, en democràcia.
El PSOE i el PP són l'enemic actual de Catalunya. Un enemic amb dues cares. Una, si voleu, amb formes, maneres i paraules, suaus i amables. L'altra és més rústega, més primària, però amb el mateix tarannà de fons. Aquests els veus venir, són més barroers, més directes, més primaris, en llegeixes el pensament i saps el què pensen, el què diran a cada moment. Els altres són més perillosos perquè dominen l'art de l'engany.
Per això, el PSOE és la cara més dolça però, alhora, la més letal de l'enemic. Menteix els catalans sense cap rubor i de forma sistemàtica i, alhora, incompleix les promeses de manera descarada. I ho fa, sabedor que per a molts catalans honestos, de pensament progressista, ostenta i monopolitza la "marca" de la pretesa honorabilitat i honradesa de l'esquerra. Venen un producte de màrketing i compten amb tots els mitjans per imposar-lo.
A Catalunya, el PSOE, mitjançant l’instrument del PSC, està infiltrat a tots els estaments i ramificacions de la societat civil i dels mitjans de comunicació. Aquesta cara de l'enemic la tenim a casa, al costat, a la feina…arreu. Per això, si hem de triar enemic, preferim el PP al PSOE, perquè aquell té el defecte d’unir els catalans i aquest té la virtut de dividir-nos. I, a més, amb un eficaç cavall de Troia: el PSC.
Fins que tots els catalans que somniem amb una nació plena i sobirana no prenguem consciència d'això, la victòria de l'enemic, amb una cara o altra, es perpetuarà per sempre.
L’informe del Cercle, per la claredat de les xifres exposades i per la identitat, gens sospitosa, dels seus autors, deixa en evidència un cop més, la falsedat de les consignes que tant el PSC i IC, com, malauradament, ER no es cansen de repetir a tort i a dret per intentar compensar electoralment el desastre actual de les infraestructures catalanes.
L’informe deixa clares dues coses:
Primer: Va ser durant els governs del PP, amb CIU a la Generalitat, quan la inversió estatal, percentualment, va ser més alta a Catalunya.
Segon: La dada anterior no té res que veure amb el fet que la inversió ha Catalunya ha estat històrica i sistemàticament deficitària, amb independència del partit que hagi governat a Madrid.
Sempre hem pensat que el PSOE i el PP, són, per damunt de tot, partits espanyols, defensors dels interessos espanyols i, per tant, amb el denominador comú d'actuar sempre en contra dels interessos de Catalunya. I, quan això sembla que no és així es deu, exclusivament, a que, sovint, a un i a l'altre els cal el vot espanyolista establert aquí, per poder seguir governant allà.
I no dubtem gens que si alguna vegada els espanyols de dreta i els espanyols d'esquerra veuen perillar seriosament la integritat territorial d'allò que ells consideren Espanya, no dubtaran ni per un moment en fer un front comú per tal de neutralitzar el perill. És, precisament, aquest concepte de país, per sobre de ideologies, el què els diferencia de nosaltres. És aquest concepte de país, diferent del nostre el què ha comportat que ells hagin guanyat sempre. I que nosaltres sempre hagem perdut. A Catalunya, malauradament, hem prioritzat sempre altres debats per sobre del què hauria estat l'essencial: el debat i la defensa identitàries.
Així, el PSOE i el PP no són més que dues cares de la mateixa moneda: l'espanyolisme. Una moneda amb curs legal durant el segle XIX, durant la segona República, durant el franquisme i, també, en democràcia.
El PSOE i el PP són l'enemic actual de Catalunya. Un enemic amb dues cares. Una, si voleu, amb formes, maneres i paraules, suaus i amables. L'altra és més rústega, més primària, però amb el mateix tarannà de fons. Aquests els veus venir, són més barroers, més directes, més primaris, en llegeixes el pensament i saps el què pensen, el què diran a cada moment. Els altres són més perillosos perquè dominen l'art de l'engany.
Per això, el PSOE és la cara més dolça però, alhora, la més letal de l'enemic. Menteix els catalans sense cap rubor i de forma sistemàtica i, alhora, incompleix les promeses de manera descarada. I ho fa, sabedor que per a molts catalans honestos, de pensament progressista, ostenta i monopolitza la "marca" de la pretesa honorabilitat i honradesa de l'esquerra. Venen un producte de màrketing i compten amb tots els mitjans per imposar-lo.
A Catalunya, el PSOE, mitjançant l’instrument del PSC, està infiltrat a tots els estaments i ramificacions de la societat civil i dels mitjans de comunicació. Aquesta cara de l'enemic la tenim a casa, al costat, a la feina…arreu. Per això, si hem de triar enemic, preferim el PP al PSOE, perquè aquell té el defecte d’unir els catalans i aquest té la virtut de dividir-nos. I, a més, amb un eficaç cavall de Troia: el PSC.
Fins que tots els catalans que somniem amb una nació plena i sobirana no prenguem consciència d'això, la victòria de l'enemic, amb una cara o altra, es perpetuarà per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada