Aquest bloc neix l'endemà de la manifestació convocada a Barcelona com a protesta pel desastre de l'arribada del TAV a Barcelona. El fracàs de la manifestació, previsible, no es pot discutir. La convocatòria té, però, una lectura positiva: se n'ha parlat i ha tingut ressò. Ha estat una petita sacsejada a l'atonia generalitzada en què es troba el país. Molts dels mitjans de comunicació hi eren presents. Molts hi eren, àvids de certificar-ne el fracàs i, la majoria, havien ignorant-ne i, fins i tot, boicotejant-ne l'intent. La convocatòria va ser espontània, modesta, sense cap suport significatiu. Tot i així, elements propers al carrer Nicaragua, es van moure ràpid, amb moviments frenètics i visibles a tots els llocs on es difonia la convocatòria.
Tot plegat demostra que a la seu del PSOE a Catalunya estan nerviosos; que en el fons pensen que la situació catastròfica que el govern espanyol del seu partit ha causat a Barcelona i el seu entorn els pot esclatar finalment en plena cara. No sempre, ni a tot arreu, podran controlar tots els fils de la manipulació i la demagògia per amagar la incompetència. El desastre de la seva gestió se’ls escapa, dia a dia, de les mans. Com un grapat de sorra fina.
Aquest espai d’opinió vol col·laborar, en la mesura que ens sigui possible, a donar continuïtat al moviment ciutadà de protesta, que va sorgir de la simple comunicació entre persones indignades amb la situació que pateix Barcelona i Catalunya. Estem plenament convençuts que ha estat un primer pas i que, tal com estan les coses, no ha de passar ni un mes perquè la indignació generalitzada es concreti en un gran, important i històric acte de masses.
Tot i així, el desencís que pateix el pais és indiscutible. Catalunya es troba culturalment arrasada, políticament acorralada i, potser, definitivament vençuda.
Però cal agafar-se amb força a aquest POTSER
La gestió dels darrers governs tripartits i la política seguida per totes les forces de l'arc parlamentari tenen la culpa de l'estat de resignació i indiferència permanent dels ciutadans d'aquest país. Alhora, i de forma interessada, des de fora i des de dins, s'ha aconseguit que els catalans ens sentim acomplexats, en una mena d'estat d'anestèsia epidural invertida: ens han adormit el cor i el cap i pretenen que només mantinguem despertes les extremitats, per anar tirant sense pensar.
Ens trobem davant una situació de control total sobre la societat civil, polític i mediàtic, per part del PSOE de Catalunya (es fan dir PSC). Aquest control, asfixiant i opressiu, ha assolit la seva màxima fita en situar a la presidència de la Generalitat un peó del partit espanyol. Ni més, ni menys i, el més penós, gràcies a la col·laboració de l’actual cúpula dirigent d’ERC, que ha prioritzat els interessos de partit als de Catalunya, a canvi d'algunes engrunes de poder immediat per a la seva cúpula de dirigents. La desorientació i manca de claredat del missatge actual de CIU, que durant anys, amb Pujol, va resistir estoicament l’embat centralista, ha fet la resta.
Precisament, aquest control exercit pel braç autòcton del PSOE sobre la societat civil, la seva infiltració constant i progressiva en les entitats de tipus associatiu, veïnal, municipal, cultural, juntament amb la fiscalització i manipulació, directa o indirecta, de la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació que operen a Catalunya són factors que anorreen, d’entrada, qualsevol moviment crític de la política que practiquen. Encara que aquesta política sigui nefasta pels interessos de Catalunya.
En qualsevol país normal del nostre entorn, l'allau d’agressions i d'exemples de mala gestió que patim, haurien comportat una autèntica revolució social. El fiasco, multimilionari del Fòrum, les apagades generalitzades del passat mes d’agost a molts barris de Barcelona, la precària situació del subministrament elèctric a l’hospital de la Vall d’Hebró, absolutament tercermundista, el caos del TAV, el manteniment, encara, del projecte de túnel pel mig de Barcelona i a tocar de la Sagrada Família...són uns quants exemples del què diem.
Davant de tot això, la gent del carrer no reacciona, ningú es mou. Han sabut inculcar a la ciutadania el missatge de què amb el PP tot aniria pitjor. Han aconseguit anorrear-nos el criteri criteri per a distingir entre bons i mals gestors; siguin del PP o siguin del PSOE.
La única reacció ciutadana perceptible, que no arregla res perquè al seu sistema ja li va bé, és el desencant i conformisme concretat en l’abstenció gegantina que es produeix a Catalunya en tots els processos electorals.
Per tot això, ens agradaria transmetre un missatge d'esperança per als que encara pensen que a Catalunya encara no tot està dat i beneït. Sense dramatisme i amb tocs d'humor i d'ironia, però amb absoluta seriositat i essent molt conscients que la situació, com a país, és delicada.
Sense més preàmbuls i sense embuts, comencem aquest espai de protesta ciutadana. Un espai modest, que haurem d'anar configurant tots plegats sobre la marxa. Hi direm el què pensem, agradi o no als poders fàctics als què ens acabem de referir.
Si aquesta iniciativa serveix per ajudar a convèncer algú de que no és del tot veritat que tenim el què ens mereixem; de què no es bo que intentin fiscalitzar i reglamentar tots els aspectes de la nostra vida; de que Catalunya encara pot sortir de la immensa gelera on es troba, ens donarem per satisfets.
Aquest espai d’opinió vol col·laborar, en la mesura que ens sigui possible, a donar continuïtat al moviment ciutadà de protesta, que va sorgir de la simple comunicació entre persones indignades amb la situació que pateix Barcelona i Catalunya. Estem plenament convençuts que ha estat un primer pas i que, tal com estan les coses, no ha de passar ni un mes perquè la indignació generalitzada es concreti en un gran, important i històric acte de masses.
Tot i així, el desencís que pateix el pais és indiscutible. Catalunya es troba culturalment arrasada, políticament acorralada i, potser, definitivament vençuda.
Però cal agafar-se amb força a aquest POTSER
La gestió dels darrers governs tripartits i la política seguida per totes les forces de l'arc parlamentari tenen la culpa de l'estat de resignació i indiferència permanent dels ciutadans d'aquest país. Alhora, i de forma interessada, des de fora i des de dins, s'ha aconseguit que els catalans ens sentim acomplexats, en una mena d'estat d'anestèsia epidural invertida: ens han adormit el cor i el cap i pretenen que només mantinguem despertes les extremitats, per anar tirant sense pensar.
Ens trobem davant una situació de control total sobre la societat civil, polític i mediàtic, per part del PSOE de Catalunya (es fan dir PSC). Aquest control, asfixiant i opressiu, ha assolit la seva màxima fita en situar a la presidència de la Generalitat un peó del partit espanyol. Ni més, ni menys i, el més penós, gràcies a la col·laboració de l’actual cúpula dirigent d’ERC, que ha prioritzat els interessos de partit als de Catalunya, a canvi d'algunes engrunes de poder immediat per a la seva cúpula de dirigents. La desorientació i manca de claredat del missatge actual de CIU, que durant anys, amb Pujol, va resistir estoicament l’embat centralista, ha fet la resta.
Precisament, aquest control exercit pel braç autòcton del PSOE sobre la societat civil, la seva infiltració constant i progressiva en les entitats de tipus associatiu, veïnal, municipal, cultural, juntament amb la fiscalització i manipulació, directa o indirecta, de la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació que operen a Catalunya són factors que anorreen, d’entrada, qualsevol moviment crític de la política que practiquen. Encara que aquesta política sigui nefasta pels interessos de Catalunya.
En qualsevol país normal del nostre entorn, l'allau d’agressions i d'exemples de mala gestió que patim, haurien comportat una autèntica revolució social. El fiasco, multimilionari del Fòrum, les apagades generalitzades del passat mes d’agost a molts barris de Barcelona, la precària situació del subministrament elèctric a l’hospital de la Vall d’Hebró, absolutament tercermundista, el caos del TAV, el manteniment, encara, del projecte de túnel pel mig de Barcelona i a tocar de la Sagrada Família...són uns quants exemples del què diem.
Davant de tot això, la gent del carrer no reacciona, ningú es mou. Han sabut inculcar a la ciutadania el missatge de què amb el PP tot aniria pitjor. Han aconseguit anorrear-nos el criteri criteri per a distingir entre bons i mals gestors; siguin del PP o siguin del PSOE.
La única reacció ciutadana perceptible, que no arregla res perquè al seu sistema ja li va bé, és el desencant i conformisme concretat en l’abstenció gegantina que es produeix a Catalunya en tots els processos electorals.
Per tot això, ens agradaria transmetre un missatge d'esperança per als que encara pensen que a Catalunya encara no tot està dat i beneït. Sense dramatisme i amb tocs d'humor i d'ironia, però amb absoluta seriositat i essent molt conscients que la situació, com a país, és delicada.
Sense més preàmbuls i sense embuts, comencem aquest espai de protesta ciutadana. Un espai modest, que haurem d'anar configurant tots plegats sobre la marxa. Hi direm el què pensem, agradi o no als poders fàctics als què ens acabem de referir.
Si aquesta iniciativa serveix per ajudar a convèncer algú de que no és del tot veritat que tenim el què ens mereixem; de què no es bo que intentin fiscalitzar i reglamentar tots els aspectes de la nostra vida; de que Catalunya encara pot sortir de la immensa gelera on es troba, ens donarem per satisfets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada